Quan tenia 16 anys, al 1985 vaig pujar per primera vegada al
Penyagolosa, aleshores considerat el cim més alt del País València (ara
diuen que és el Calderón, al Racó d’Ademús). Trenta anys després he fet
la tercera ascensió ( la segona en 1991, crec recordar) amb un poc menys
de neu que la primera. Ara aquesta vegada millor equipats: pantalons de
goretex, enlloc de jeans, sabatilles Salomon, enlloc de les Paredes
d’aquella època; com canvien els temps!, i el que fa l’experiència. En
aquella època, encara tenia un poc de por a les alçades, i una vegada al
cim, no mirava molt cap a baix. A força de pujar muntanyes, mal curat.
Hem eixit del monestir de Sant Joan de Penyagolosa per pujar cap al
cim pel barranc de la pegunta i el barranc del forn, esmorzant a la base
del cim, on s’acaben les pistes forestals. En acabar d’esmorzar hem
pujat cap al cim, que tenia tota la cara nord nevada. Quan, al matí,
anàvem amb el
cotxe cap allà, no ho havíem vist, ja que només veiem la
cara sud. Allà dalt, sessió de fotos i cap a baix, però aquesta vegada,
canviant el camí i baixant per la zona de la font de la Cambreta. Una
vegada al monestir, ens esperava el dinar al bar del mateix.
Un sorpresa és que dins de l’església, encara tenen un escolanet de
mentida d’aquests que hi havia abans a les esglésies per demanar
almoina, que la primera vegada que varem anar, fa trenta anys, va donar
uns quants esglais als meus companys d’institut, que veiem algú dins de
l’església fosca que ens observava sense moure’s, i no sabíem que era.
Sort que alguns varem descobrir que era una estàtua, he he.
No hay comentarios:
Publicar un comentario