Betxí-penyes aragonenes-Ràpita d’Artana.

Una ruta curta per acabar l’any senderista pel sud del Sénia.  Avui hem caminat per les muntanyes properes a Betxí, a la comarca de La Plana, entrada a la serra d’Espadà. Hem arribat fins a les penyes aragoneses, unes formacions rocoses que donen cap a l’oest. Potser per això el seu nom? Després d’esmorzar hem anat crestejant fins al cim de la Ràpita d’Artana (470 m), que també és conegut com a Ràpita II, per diferenciar-lo del pic de la Ràpita, ja més a dins de la serra d’Espadà. Des d’allà es tenia un bona panoràmica de les muntanyes de la serra, amb els seus cims més elevats. Per baixar cap al poble hem baixat per una senda prou inclinada i amb un cert perill de relliscar degut a la humitat acumulada durant la nit, que encara no s’havia assecat.

Assuévar-Las Balsicas-El Carrascal

Des d’abans de l’estiu que no tornava per la serra d’Espadà i avui he fet una ruta amb la Colla Calderona prop de les que havia fet el curs passat. Aquesta vegada hem eixit de prop del poble d’Assuévar per pujar a la zona de “Las Balsicas”, un petit pla des d’on es té una bona vista de tota la serra Calderona, del  poble de Sogorb i del pic de l’Espadà. A la llunyania es veia Javalambre. Allà hem esmorzat per continuar després la ruta per pujar a cim del Carrascal, a 883 metres d’altitud. La senda ha estat sempre per zona de sureres. Per pujar al cim, només hi ha un petit tros amb dificultat tècnica, però es pot fer sense perill. Allà hi han bones vistes i a més encara queden restes de les trinxeres de la guerra civil. La tornada ha esta per una senda que comunica amb la senda de la Mosqueda i passant per la muntanya del Castillejo.

Hem començat a les 9:15 i em acabat a les 14:30. Aquesta ruta sembla un complement de dues que vaig fer el curs passat: el barranc d’Almanzor, penya blanca i Mosqueda, eixint d’Almedíxer i la que, eixint de Xóvar, varem pujar a la nevera de Castro.

Nous mapes de la Serra Calderona.

El Tossal Cartografies.

Serra de Xiva, la cova "Charnera".

Avui hem fet una ruta curta, però intensa, per la serra de Xiva. No arribava al 9 km., però la pujada i la senda fins a la cova “Charnera” ha estat molt maca i entretinguda, per dins del barranc i  amb algun trams amb cordes. La cova és prou gran, i com una altra que hem passat, sembla que era utilitzada per guardar els ramats, ja que hi havia les restes d’una porta. Hem esmorzat una mica més amunt, en unes formacions rocoses que amagaven una cisterna d’aigua feta en la pedra. La baixada ja ha estat més fàcil, passant per la penya Alta i per davant d’una altra cova.  Llàstima dels incendis, ja que aquesta, segons ens han contat era una zona amb molt de bosc.

Per la carretera, molta moto i guàrdia civil, degut al gran premi de Xest.

El “concepte valencià” de via verda o carril bici, no l’acabe d’entendre.

Aquest matí ha agafat la bicicleta per veure per on anava la ruta eqüestre que últimament promociona tant l’ajuntament. He anat des de Llíria, més concretament des de Turbanyes, cap a Benaguasil i al riu. Tret del tros que passa per la zona del bosc de les travesses, la resta és penosa. Trossos que van pel costat d’una autovia en construcció, aprofitant un carril bici, que només és asfalt pintat de verd. Senyalització fatal en alguns encreuaments, que m’ha fet perdre un bon temps donant voltes fins trobar el camí correcte. Passa prop d’una pedrera, i entremig d’urbanitzacions on la mala senyalització et pot fer perdre ràpidament el camí correcte. Per promocionar aquest nyap, han anat a Madrid, a la fira FITUR, els representants de l’ajuntament? Potser a una persona l’enganyen una vegada, però quan han vista el que hi ha, es corre la veu i no crec que tinga gaire èxit aquesta ruta, tret del tros de bosc de les Travesses, clar.
Però això no és tot, una vegada arribe al camí de baixada cap al riu, em trobe amb l’ampliació que han fet recentment del carril bici que va de Llíria a Benaguasil. Una ampliació per poder arribar al riu Túria. Mireu la foto, i vosaltres mateixa, després el pintaran de verd i diran que és un carril bici o via verda, una més de les moltes que hi han per ací que van paral·leles a autovies perquè pugues respirar aire pur. Quina diferència amb el carril bici, Girona-Sant Feliu! Que tenen algun amic que té alguna fàbrica d’asfalt?

Olocau-Olla-Font del Sentig.

Avui he caminat per la Calderona. He fet una ruta eixint del poble d’Olocau, pel camí que passa per la font del Frare, per arribar-me al Castell del Real. D’allà, per una senda he arribat al poble d’Olla, un camí que ja tinc conegut. Després he pujat pel barranc d’Olla cap al camí que ve de la base del Gorg, el cim més alt de la Calderona. Aquest tram és molt bonic, ja que corre l’aigua i hi trobes racons que val la pena veure. La veritat és que he passat per allà, per si trobava la cartera que vaig perdre fa tres anys, però res de res. D’allà i rodejant el Topero, he anat cap a la font del Sentig, on he esmorzat. És estrany. mentre el barranc d’Olla portava aigua, de la font del Sentig no en rajava ni una gota, estava més seca que el desert del Sàhara. Finalment la tornada la poble ja era fàcil i ha acabat amb una “estrella” ( de les de veritat) al bar l’Arquet.

“Peña Cortada” de Xelva, amb nens.

Una excursió curta per fer amb nens és fer l’aqüeducte romà i els túnels de la “peña cortada” entre Xelva i Calles. Jo els vaig portar pujant pel barranc que ix de Calles, acostant-me amb el cotxe fins a l’inici de la part estreta del barranc. La ruta està ben marcada i condicionada. Ara sempre et pots trobar que has de saltar alguns bassals a l’interior de la séquia. El darrer any han desenterrat i netejat uns metres més de canal, i sembla que tenen la intenció de continuar per fer la ruta més llarga.

Girona-Castell de Sant Miquel.

Avui he anat de Girona al castell de Sant Miquel. Un recorregut senzill que els més forts fan corrent. Aquest ix del monestir de Sant Pere de Galligants i travessant per la vall de Sant Daniel, ens porta a través de les Gavarres al Castell de Sant Miquel, on hi ha un torre de telegrafia visual, des de la que es veuen els dos vessants de les Gavarres. Pel camí passes per alguns masos i construccions perdudes, algunes fonts i alguns racons fresquets i agradables de la riera que baixa des de la font del Ferro.

En acabar, un passeig pel centre de Girona, ple d’estrangers i un esmorzar al bar de l’Arc, aquell que té una catedral al pati. Visita al nou micvé (o bany) del museu d’història dels jueus i a la llibreria les Voltes a per el darrer llibre de Joan Daniel Beszonoff.

Olocau-Mas del Tristany-Pedralbilla-Olocau

Avui he anat a una excursió de la Colla Calderona, de Llíria. Gent major amb ganes de muntanya. Gent Dièsel, gent que va al seu ritme, però que aguanta els quilòmetres, he he.

He anat per veure quina era la senda per anar d’Olocau al Mas del Tristany, a l’interior de la serra, en ple GR-10. Açò ha estat una part de l’excursió, ja que després hem tornat pel camí que va pel barranc de Vihuela cap a la font de la Gota. Des d’allà, hem enfilat per un sender conegut com a sender del maquis per travessar les muntanyes de la Pedralbilla i arribar on teníem els cotxes a la part de dalt d’Olocau, a la zona del corral de la sultana.

Bon recorregut, no tenia previst fer tant, però ha anat molt bé i sobretot veure  gent jubilada que encara té ganes de fer coses i no estar-se a casa mirant el caixó.

De Segart al Garbí, per la canal.

Després de dues setmanes de inactivitat per culpa d’un incident en el peu, avui he tornat a l’activitat amb una ruta que ja fa temps volia fer, la pujada al Garbí des de la banda de Segart, per la Canal, on hi han habilitades algunes cadenes per ver més fàcil el trajecte a tota mena de caminant.

Com no ha fet sol en tota la pujada, aquesta ha estat prou agradable, passant per alguns espectaculars. Al ser diumenge, hi havia prou gent fent la ruta.

Una vegada a dalt, he esmorzat, i per baixar he seguit el consell d’unes parelles que ha baixat pel nord del Garbí, per unes sendes que donen la volta a tota la penya dels miradors per arribar a una font que hi ha en la carretera de Segart. El problema, que també l’haguera tingut si haguera fet la ruta que tenia pensada, és que he fet un quilòmetre per carretera, fins on tenia aparcat el cotxe.

Gestalgar- Balneari de Xulella-Gestalgar.

Avui he fet una ruta que tenia ganes de fer fa temps. He anat de Gestalgar al balneari de Xulella i tornat. L’anada l’he feta per l’esquerra del riu, per un sender que puja per la Penya Maria i va per dalt de les muntanyes per arribar al balneari per la carretera de Xulella a Sot de Xera. S’ha d’anar amb compte al passar la Penya Maria, ja que hi ha un altre sender que et porta en direcció sud, i per culpa de l’incendi es pot confondre amb el correcte. Jo he perdut uns vint minuts per culpa d’aquesta mala senyalització. Una curiositat, he passat per una foia, abans d’arribar al riu de Sot, tota plantada de tarongers. Donen rendiment aquests arbres amb el fred que deu de fer allà dalt?.
La tornada l’he feta per l’altre costat del riu, després de travessar una antiga presa abandonada. Pel camí, es veuen moltes construccions hídriques perdudes i la confluència del riu de Sot amb el Túria. El camí és fàcil fins que ens trobem amb l’assut on comença el canal d’aigua actual. A partir d’aquí, el camí és un sender estret que va per la falda de la muntanya a uns quants metres d’alçada sobre el riu. En alguns llocs han posat fins i tot cadenes per agafar-se.  Açò ha estat un poc decepcionant, ja que pensava que el camí anava sempre a vora riu. Una vegada he arribat  a la zona de la presa derruïda de Gestalgar, esmorzar i bany en un lloc amagadet, ja que no portava banyador, he he.
Evidentment, el camí, abans de l’incendi de fa dos anys haguera estat més bonic.
Això sí, en arribar al poble,…cal tenir una “estrella” a mà.

Eslida-Puntal de l'Aljub.

Darrera sortida del curs d'enguany. Aquesta vegada hem pujat al Puntal de l'Aljub (948 m) des de la vila d'Eslida, passant pel Coll de Barres i el Coll de Xóvar. La baixada ha estat per la Mina del Blauet. Un recorregut prou moderat, ja que era només una pujada llarga fins al cim i la resta tot de baixada, sense pujades i baixades entremig del recorregut. Llàstima de la falta de pluja i la poca aigua que trobes pels barrancs, sinò el recorregut haguera esta molt millor.
En acabar, hem travessat el poble pels carrers estrets i directes cap al bar a cercar un cervesa refrescant i el dinar.
PD: Retorn a altres temps?

Almedíxer-Barranc d'Almansor-Puig Gros-Mosquera.

Avui hem tornat cap a la serra d'Espadà. Hem remuntat al barranc d'Almansor des d'un paratge prop del poble d'Almedíxer (Almedíjar en la llengua del poble), passant per alguns llocs d'interès com un arc de pedra per conduïr l'aigua, un assut, una caseta de carboner i la seva carbonera i un castanyer prou gran. El barranc acaba en una pista que et porta al port d'Almedíjar, ja en la carretera. Hem creuat aquesta per fer la pujada la cim del Puig Gros (Cerro Gordo, 935 m), des d'on es veia els cims del Gurugú o Penya Pastor i el Pic de l'Espadà. Des d'allà, ja quasi sempre em baixada i passant pel coll de les Penyes blanques, hem arribat a la casa Mosqueda. Un casa que era utilitzada per la gent que recollia el suro de les sureres de la zona i, ara, totalment abandonada. D'allà ja hem retornat al barranc d'Almansor i al punt d'inici en la rambla d'Almedíjar.

Fondeguilla-Castell de Castro.

Tornem a caminar per la serra d'Espadà. Sortim del poble de Fondeguilla, que no sé perquè encara tenen tots els cartells amb el topònim castellanitzat amb Alfondeguilla, per encarar el 

barranc per el que pujàrem al castell de Castro, a787 metres d'alçada. La senda ens porta entre sureres de totes les mides i alguna caiguda, sembla que pel vent. Esmorzem en una font que hi ha a la pujada. L'anècdota és que a la font hi han dues closques de cocos per poder utilitzar-les com a got. Des d'allà ja queda poc pel castell. Una vegada allà es tenen unes magnífiques vistes que vans des del Montgó al sud, fins a les Illes Columbretes a la ratlla de l'horitzó marítim i al nord, la mola del Penyagolosa. Baixem per l'altre costat per fer el recorregut circular, que passant per una antiga mina ens tornarà al poble a l'hora de dinar.