Gàtova: Molí de la Ceja-Tristany- Gorg

Ahir varem fer una excursió mixta: una primera part al matí més familiar, apta per a totes les edats i la tarda una part una mica més dura (aquesta era opcional). Al matí,amb els membres de l’Ateneu de Bétera,varem caminar des del Molí de la Ceja cap a la Masia del Tristany, al cor de la serra Calderona. De camí, paràrem a visitar la cova Sacanyé, una espectacular sima entre dos camins, el del Tristany i el Gorg. Una vegada arribats a la zona de Tristany, després d’esmorzar en un ombra pel camí, com ens sobrava temps varem pujar la pic del Tristany, una petita elevació on hi ha un lloc de vigilància forestal i un mirador des d’on es veu fins al mar.
Una vegada acabat el dinar i després de descansar, ja que no convenia caminar a les hores de més sol,varem dividir-nos en dos grups, uns varen tornar pel mateix camí cap a la zona del molí de la Ceja, i els altres varem fer una volta més llarga per fer la pujada al pic del Gorg, el més alt de serra Calderona (907m), des d’on es té una magnifica panoràmica de la comarca. Una vegada fetes les típiques fotos i havent signat a la llibreta de records del cim, baixarem cap al zona del moli per recollir el cotxe i tornar a casa.
Per cert durant la major part del recorregut no ens varen funcionar els telèfons mòbils, sembla ser que la zona del Tristany és una zona fosca de cobertura i varem estar des d’abans d’esmorzar fins al les cinc de la tarda totalment aïllats telefònicament. Per altra banda, la primavera ja es nota al llarg de tot el recorregut amb multitud de flors de molts colors i animalets que ho gaudeixen.

La murta, Alzira

Un lloc meravellós per a fer excursions xicotetes amb nens és aquest paratge amagat, malgrat estar tan prop de nuclis prou habitats. Potser el estar amagat entre muntanyes i que no es veja el mar, ajude a que el paratge de la murta d’Alzira es conserve en bon estat per poder gaudir amb la família. Més endavant ja ens pensarem el pujar muntanya amunt i fer el recorregut més difícil. Hui, a gaudir del caminet, el monestir i el jardí, la séquia que puja cap a la font i la nevera de neu.

Gàtova-Pic de l'Àguila-Molins

Aprofitant el dia de festa fallera he fet una ruta curta que varem intentar fer fa uns anys, però com es vàrem passar un desviament la férem el triple de llarga del que en realitat era. Aquest vegada no m’he passat de llarg el desviament i he pogut passar pels dos molins del poble de Gàtova, el d’Iranzo i el de la Ceja.
La ruta consisteix en pujar al Pic de l’àguila i al baixar, enlloc de tornar al poble continuar per la muntanya per visitar el dos molins que hi ha. El primer, el més elevat és el molí d’Iranzo i el segon, ja de baixada, potser el més conegut, el de la Ceja. Al costat d’aquest molí hi ha un corral amb una arcs amb unes marques que crec que són morisques. Abans dels molins he fet l’ascensió al Pic de l’àguila on he esmorzat i des d’on es pot veure el mar, per un costat, i per l’altre la serra d’Espadà i el Penyagolosa al fons. Des del moli de la Ceja ja es torna al poble per una pista asfaltada passant per dues fonts abans d’entrar al poble de Gàtova.

De Segart al Garbí per la canal II

Al setembre de 2014, després d’una lesió lleu al peu vaig fer la pujada al Garbí des de la carretera de Segart per la canal que et porta prop del cim. Però al tornar no vaig encertar bé la baixada i vaig fer el descens des per la part nord, i va ser massa llarga. Aquesta vegada, si que hem encertat amb el camí de descens, i després pujar per l’espectacular canal(amb cadenes per ajudar-te a grimpar millor), i de menjar alguna cosa a l’àrea recreativa del Garbí i fer algunes fotografies hem fet el descens pel camí que et porta a Segart per la pedrera. Aquest camí és més ràpid, ara té algunes zones complicades que passen per una tartera i estan un poc desfetes.

Nàquera: Font de l'Oró, barranc del Salt, Penya roja.

Ja fa uns anys havia passat per la zona del barranc del Salt, però eixint des del poble de Nàquera, aquesta vegada hem eixit des d’un altre lloc, des de la Font de l’Oró (per favor no confondre amb l’oro castellà!). Aquesta vegada ha estat més curta el recorregut consistia en pujar fins a la zona de Salt, on hi ha un salt d’aigua que només es veu quan plou. Allà hi ha una explicació geològica de la formació del salt al barranc del mateix nom, per als amants d’aquesta ciència. Després hem pujat pel barranc per a donar al volta sencera a la muntanya del Moncúdio i arribar a esmorzar al mirador del Fenassar, ja prop de la pedrera del Salt, on està el famós Pi del Salt. Evidentment, és on hem anat després d’esmorzar. D’allà ja hem baixat cap a la Font de l’Oró, pujant abans a la Penya Roja, per donar un poc de dificultat a la caminada. Des de dalt del meu “cognom” (la penya-roja, hi hi hi) es té una bona vista de l’Horta de València, i es podia observar fins al Montgó de Dénia, o l’albufera separada del mar per una franja de terra que des de dalt sembla més petita del que és. També es veu, més prop, el turó del cabeço bord on hi han trinxeres de la línia immediata de defensa de la capital del país.

Les Alcubles, la cumbre, barranc Pozuelo

Repetir un ruta normalment és bonic, però aquesta vegada no ho ha estat tant per culpa dels incendis forestals i dels fdp que els provoquen. A l’any 2011 ja havia fet aquesta ruta però en sentit invers i amb alguna petita variant. Aleshores tot estava verd i amb arbres, ara tot està cremat i negre, malgrat el verd que intenta tornar a ressorgir entre les cendres del desastre de l’any 2012 (crec recordar).
Al fer la ruta en sentit invers, hem eixit del poble des de l’ermita de Santa Bàrbara per pujar cap al cim de la cumbre alcublana (1125 m) per un camí ple de corrals perduts, forns de calç i caves per recollir la neu a l’hivern. Aquests estan marcats al llarg del camí. Una vegada al cim i improvisant el camí hem baixat per agafar una pista que ens portarà a la baixada cap al barranc Pozuelo, i és en aquest tram on més es noten els efectes de l’incendi amb els arbres cremats i caiguts després per l’efecte del vent i la neu. Hem entrat al barranc per un abeurador conegut pel nom de Chariz, i ja per dins del barranc o per una senda paral·lela a d’aquest hem tornat al poble. A l’inici del barranc he observat un coves a dalt d’una penya que després he vist que és una zona d’escalada de nom penya Ramiro.

Cova del colom -Porxinos (Riba-roja de Túria)

Avui hem fet una excursió curta però que ens ha portat prou de temps ja que no sabíem ben bé quin era el camí per arribar a la cova que buscàvem. I efectivament, no està ben indicat i després de passar pel Mas de Porxinos on hem vist que el seu estat no és el desitjable (merda de PAI!), i preguntar a un forestal, hem arribat a la zona on està la cova. Una vegada allà, el problema ha estat trobar la senda que puja cap a la cova que ens ha costat Déu i ajuda ( i la resta dels Déus de l’Olimp), però ha valgut la pena trobar-la i poder entrar en ella, que me l’esperava més petita (Xe, ja pensàveu que anava a dir …més gran!, com la valenciana de OH Europa!).
La tornada ja l’hem feta pel camí de Xest on hi ha una senda adaptada per tots els pública i en arribar, ho sent Ferran Adrià, però l’Inèdit ha caigut d’un glop, sense assaborir-la gens. Quina calor per estar al mes de gener!