Llucena-La Badina-Mas del Morral-Fleixes

El primer que m’ha sobtat en arribar a aquesta població de l’Alcalatén és que no arribe a entendre aquest nom que li posaren en castellà de Lucena del Cid, si tot el poble està ple de referències a Sant Vicent Ferrer. Algú ho entén? després diuen que els nacionalistes som nosaltres!
Deixant de banda aquests temes toponímics, avui hem fet una ruta per les muntanyes d’aquesta vila que ja queda prop del Penyagolosa. Hem eixit des de l’ermita de Sant Vicent Ferrer per baixar al riu a la zona coneguda com La Badina i des d’allà hem agafat una senda per anar pujant poc a poc cap al Mas del Morral (836 m) passant pel Mas de les Solanes. Allà hem esmorzat per després continuar per fer una volta que ens fa passar per diferents masos actualment perduts. Al mas del Morral m’he trobat una barcella o mesura antiga per mesurar el volum de gra i he recordat que al costat de la catedral de València hi ha una esculpida al carrer de mateix nom. Durant tot el trajecte es poden observar moltes feixes (fleixes) o petits bancals fets a la vessant de la muntanya per poder conrear-los. Hem baixat cap al poble per una senda que passa per la font de la Solana i ens deixa al riu Llucena, però més cap a dalt del poble. Després hem baixat resseguint un séquia de reg per pujar al pobla per una senda prou empinada, després de travessar el riu per un pont de pedra.
El dinar ha esta en un bar de la plaça del poble on abans ha caigut una cervesa refrescant. A la plaça, més referències al dominicà valencià, Vicent Ferrer i un escut del poble, on blau no hi ha.

El Toro (Alt Palància): Pozo junco, cerro del Baile i Rambla Maricas.

Avui hem anat a caminar cap a la part més alta de la comarca de l’Alt Palància, al poble d’El Toro. Allà hem fet una ruta per les muntanyes de la Serra del Toro, una prolongació de la de Javalambre. Hem eixit de la Masia Pastor, abans coneguda com Masia de la Rambla de Maricas. D’allà hem anat pujat per un camí sense molta pendent cap a l’altiplà on es troba un pou conegut com a “Pozo Junco”. Allà he vist les restes d’unes trinxeres al cim d’un dels turons que formen la serra. Com el dia era molt ventós, he pensat amb el fred i les penúries que passarien per allà dalt els soldats durant els durs hiverns que va durar el conflicte, i tot per culpa de l’assassí que va voler allargar la guerra durant tres anys. Aquesta és una zona de molt de vent, com demostren els aerogeneradors que hi han al final del port del Ragudo.
Més tard hem anar cap al Cerro del Baile (1537 m), des d’on es veu tot el pla de Barracas, els molins i al final la mola del Penyagolosa, i cap a l’est, dalt d’un turó es distingeixen les restes d’una base militar, que recorde que quan érem petits, des de Llíria es veien les llums d’aquesta, a la nit. És la base militar de La Salada d’El Toro.
La baixada, l’hem fet per la rambla de las Maricas fins al cotxes. I els dinar al poble de Barracas.

Benissoda- Pic de la Cova Alta. Serra d'Agullent.

Després de dues setmanes d’aturada forçada he retornat a la muntanya. Aquesta vegada cap a la serra d’Agullent, a la Vall d’Albaida. Els quilòmetres fets des de Llíria han valgut la pena per poder pujar a la Cova Alta i al pic del a mateix nom (890 m) des del poble de Benissoda. La pujada ha estat per un pista sense molta pendent i per una pista, que degut a la humitat corries el perill de relliscar. La cova, m’ha agrada molt, un forat immens a la paret amb un font a dins i amb molta humitat, veient-se com queien petites gotes d’aigua, des de petites estalactites. El més lleig, l’autovia que es veu al fons de la vall i el soroll del transit que arriba fins a dalt.
Després d’esmorzar a la cova hem fet l’ascensió al cim. Un grup ha anat pel camí més curt, havent de grimpar un poc i un altre per la part més fàcil. Des del cim ja es veia la vall de l’altre costat, amb el poble d’Agres i la serralada del Mont-cabrer. La baixada ja ha estat més ràpida per una senda ben definida que ens ha portat a la Font de Patge, i d’allà cap a baix cap on teníem els cotxes. Hem dinat en un restaurant del poble. En el meu cas, un arròs amb sèpia per xuplar-se el dits una cua de rap boníssima.

Domenyo-Puente Alta-Calles

La ruta que hem fet avui ha esta més llarga, però sense gens de desnivell. Hem anat a l’antic poble de Domenyo (ja no hi ha poble), per des de allà, resseguir tot el canó del Túria fins arribar al paratge de la Puente Alta, on hem esmorzat. El camí és tot pista i sempre al costat del riu, passant per trossos de canyar, bosc de ribera i algun bosc artificial de pins. Al la zona recreativa de Puente Alta hem esmorzat i després ens hem separat en dos grups, uns han tornat pel mateix camí i altres hem fet la ruta circular, anant per la carretera fins al poble de Calles i retornant al Domenyo pel costat del riu Xelva o Toixa. Massa asfalt pel meu gust.
Abans d’arribar al poble de Calles he vist unes quantes oliveres, que d’acord amb els cartells, eren mil·lenàries. Més tard, arribant a la part de sota del castell de Domenyo, he vist una garsa reial, però ha fugit abans de poder treure el mòbil per fer-li la foto. Més tard l’he vist volar majestuosament per dalt del riu Tuejar.

Riba-roja de Túria-Rodanes de Vilamarxant

Avui he tornat al paratge de les rodanes de Vilamarxant, la bassa barreta i les trinxeres de la guerra civil. La novetat és que no he eixit del poble de Vilamarxant, sinó des de Riba-roja del Túria, un poc més lluny, i més concretament des de l’antiga estació de RENFE del poble. Hem anat passant pel paratge de Porxinos per agafar una pista que et porta per la part de darrere de la Rodana del pi, fins a la zona del corral i la bassa barreta. Allà hem esmorzat i descansat un poc de la calor, per després continuar el camí de tornada cap a Riba-roja, ja pel pla i passant per les restes de les trinxeres que es varen fer a la guerra civil per defensar la ciutat de València dels feixistes.

Muntanya redona de Gilet-Xocainet.

Avui hem fet una eixida curta per la serra Calderona, per la part que queda entre la carretera de Segart i el poble de Gilet. Aquesta vegada hem portat nens i ha estat curta comparada amb les altres. Hem eixit des de la urbanització que hi ha només començar la carretera de Segart i combinant els senderes PR 318 i SL 85 hem pujat a la muntanya redona de Gilet (429 m), on al cim encara es noten els efectes del darrer incendi, i també es poden veure els efectes de la bombolla immobiliària al poble de Gilet. Durant la pujada hem tingut unes bones vistes frontals del Garbí. Allà al cim hem esmorzat per després baixar i pujar a l’altre cim de la jornada, el Xocainet (442 m). Després d’uns minuts de descans, al baixada cap a la carretera per la Font de la Murta ha estat ràpida.

                                      

Espadella-Castell-Penya Saganta.

Una setmana més hem tornat cap a la comarca de l’Alt Millars. Aquesta vegada hem fet una ruta circular pel municipi d’Espadella (Espadilla en castellà). La ruta era la pujada a la Penya Saganta (723 m) eixint del “poliesportiu” del poble i baixar per una altra senda que entra al poble pel “jardí botànic” (les cometes són perquè els conceptes no es corresponen al que pensen la gent de ciutat). A la pujada hem anat per una senda en la que hem hagut de travessar un llarg túnel (sort que portaven llanternes) que ens ha portat a prop de la base del castell. Per anar al castell ens hem desviat de la ruta circular, però ha valgut la pena pujar-hi. Des del castell ja es té una bona vista del poble i de la penya qua anàvem a pujar. La pujada ha estat un poc llarga, ja que havíem de donar la volta a tota la penya per poder pujar per la part que dóna a Aiòder. Allà dalt encara est tenen millors vistes dels pobles que travessa el riu Millars per aquesta zona. La baixada ja ha estat més fàcil, passant per la font de piqueras. Aquesta vegada el temps se’ns ha llançat al damunt i hem anat a dinar al bar “Claxon” d’Onda amb retard.

Cante d'Adri-Rocacorba-Riera de Canet

Canet d’Adri- Rocacorba-Riera de Canet.

Ja havia pujat al Rocacorba al mes de desembre, però aquesta vegada he anat al “Els amics del dimecres” per fer el mateix recorregut de pujada, això sí, a ritme més lent. Eixirem des de l’església de Sant Vicenç i allà se’ns varen unir uns acompanyants de raça canina, que no ens abandonaren durant tot el recorregut. Cal al migdia arribarem al cim on esmorzarem al pati del santuari. Vaig trobar a faltar els dos xais que corrien per allà al més de desembre. Allà dalt es tenen bones vistes, des de l’estany de Banyoles fins al golf de Roses i el Montgrí. Per l’altre costat les muntanyes interiors.

Després d’esmorzar venia la part més llarga de l’excursió, la baixada. Vàrem baixar per l’altre costat de la muntanya, seguint una senda que et porta al poble de Granollers de Rocacorba per agafar la riera de Canet. Resseguint aquesta riera, per una bonica senda recentment netejada i entre les muntanyes, tornarem cap a Canet d’Adri. En un racó de la senda que creua la riera vàrem dinar i també tinguérem temps de provar l’aigua en una petita gorja. Aquesta senda es llarga i es pot fer pesada, però té racons molt bonics i alguna sorpresa, com el cotxe que abandonat que vàrem veure el mig del curs de l’aigua.

La mala notícia va ser, que en arribar a l’església de Sant Vicenç, el bar que hi havia enfront tancava el dimecres, amb les ganes de beure una cervesa que tenia! Allà, de manera silenciosa, també es varen acomiadar els dos acompanyants canins.

Gorges de Salenys. Font de Panedes

Gorges de Salenys. Font de Panedes.

Ahir em vaig trobar un dels companys del CE Montclar i em va dir que venia de fer les gorges de Salenys. Aleshores he pensat en anar avui cap allà, i he fet bé, ja que degut a les darreres pluges hi ha prou aigua. Com sempre he deixat el cotxe a la vella estació de Bell-lloch o de la Font Picant, per arrimar-me a les gorges pel carril bici i pel camí de l’embotelladora d’aigua de Salenys.  Allà comença la senda que et porta cap a l’inici de les gorges de la riera de Salenys. Allà també hi ha instal·lada una via ferrata. Les gorges no són gran, però hi ha llocs molt bonics i un espectacular pont penjant al Salt del Llop. Els que tinguin por de passar pel pont, poden creuar la riera uns metres més cap amunt. Des d’allà es pot anar a la font de Panedes, una font d’aigua ferruginosa. Allà he esmorzat i després he baixat altra vegada cap a l’inici de la via ferrata. Ja hi havia gent iniciant la via i alguns que arribaven pel mateix amb la mateixa intenció. He posat els peus a l’aigua freda i he tornat cap al cotxe, però abans he passat pel paratge de la Font Picant, on han adaptat un camí que va des del carril bici a les fonts, per darrere dels xalets. Finalment una cerveseta  al bar de la Font Picant, mentre veia passar als ciclistes.

Olocau-Castell del Real-Font de Sentig.

Avui tocava ruta per la Calderona amb xiquets i amb els més grans. A ritme lent hem eixit del poble per camí de la font del frare que ens porta dins de la serra Calderona. Hem agafat una travessa nova per evitar donar el revolt que fa el camí al corral de la Sultana i així arribar a l’hora d’esmorzar a la base del castell. Una vegada alimentats hem pujat al castell, on la senda de pujada cada vegada està millor i a més, hi han un  nous cartells informatius que deuen haver-hi posat enguany. Des de la base del castell hem travessat per una pista que ens ha portat a pocs metres de la font del Sentig, la font que té com a base un pentàgon prou regular (crec que per algun tema relacionat amb la maçoneria). La font continua sense aigua des de fa un parells d’anys com a mínim. Seguidament ja hem tornat cap al poble, visitat abans una mina que hi ha a vora camí de tornada.

Toga-Torrechiva (Alt Millars)

Avui hem tornat cap a la comarca de l’Alt Millars, per fer un recorregut circular des del poble de Toga cap al de Torrechiva. Hem anat de Toga cap a l’altre poble per la part de dalt de les muntanyes que queden a la riba dreta del Millars, on hi han les dues fites de terme d’Espadilla i de Torrechiva. Al final del recorregut, al bar de Toga m’han preguntat si havíem vist el “Huerto redondo” i les restes ibèriques que han trobat recentment. Els he dit que em esmorzat al lloc on m’han dit, però que de les restes res., i en  han convidat  a tornar a un aplec cultural-senderista que organitzen el dia 28 de març per la mateixa zona.

Després d’esmorzar, ja hem baixat cap al poble de Torrechiva per un barranc que ens porta a creuar el riu Millars i entrar al poble. La tornada cap a Toga ha estat per una senda que va per la riba esquerra del riu. Ha fet calor, però com no m’ha deixat temps, no m’ha pogut llançar al riu, la gent ja volia tornar a Onda per dinar.

Al voltant de La Pobla d’Arenós i l’embassament.

Aquest cap de setmana hem tornat a caminar per l’Alt Millars, més concretament pel voltant del pantà d’Arenós, eixint del poble de La Pobla d’Arenós. Després d’una visita ràpida al poble, hem enfilat cap amunt de la muntanya per la zona on està l’ermita del Loreto. Una senda ens ha portat a la part de dalt de les muntanyes que es veuen al costat sud de l’embassament. Una vegada a dalt hem esmorzat i agafat el camí cap a la zona de la creu del Viso, on es tenen unes impressionants vistes del poble i l’embassament. Pel camí ens han acompanyat un parell de voltors que s’han apropat prou on estàvem nosaltres.  Crec que també anava amb ells una àguila negra, ja que no es semblava gens als altres, sobretot en el cap, i era igual de gran. Després de les fotos i d’admirar el paisatge, hem baixat recte per un tallafocs fet per  a una línia elèctrica per acostar-nos i pujar al castell de la Vinyassa, on també es troba l’ermita dels Àngels i  també es tenen bones vistes de l’embassament i la pressa al final d’aquest. El dinar,  l’hotel casa Palacios, de Montanejos.

Penyagolosa, 1813 m

Quan tenia 16 anys,  al 1985 vaig pujar per primera vegada al Penyagolosa, aleshores considerat el cim més alt del País València (ara diuen que és el Calderón, al Racó d’Ademús). Trenta anys després he fet la tercera ascensió ( la segona en 1991, crec recordar) amb un poc menys de neu que la primera. Ara aquesta vegada millor equipats: pantalons de goretex, enlloc de jeans, sabatilles Salomon, enlloc de les Paredes d’aquella època; com canvien els temps!, i el que fa l’experiència. En aquella època, encara tenia un poc de por a les alçades, i una vegada al cim, no mirava molt cap a baix. A força de pujar muntanyes, mal curat.

Hem eixit del monestir de Sant Joan de Penyagolosa per pujar cap al cim pel barranc de la pegunta i el barranc del forn, esmorzant a la base del cim, on s’acaben les pistes forestals. En acabar d’esmorzar hem pujat cap al cim, que tenia tota la cara nord nevada. Quan, al matí, anàvem amb el

cotxe cap allà, no ho havíem vist, ja que només veiem la cara sud. Allà dalt, sessió de fotos i cap a baix, però aquesta vegada, canviant el camí i baixant per la zona de la font de la Cambreta. Una vegada al monestir, ens esperava el dinar al bar del mateix.

Un sorpresa és que dins de l’església, encara tenen un escolanet de mentida d’aquests que hi havia abans a les esglésies per demanar almoina, que la primera vegada que varem anar, fa trenta anys, va donar uns quants esglais als meus companys d’institut, que veiem algú dins de l’església fosca que ens observava sense moure’s, i no sabíem que era. Sort que alguns varem descobrir que era una estàtua, he he.

Tales- Font del Montí- Penya Negra.

Avui hem fet una bonica ruta de quasi setze kilòmetres per les muntanyes de Tales, a la serra d’Espadà. Primer hem anat a la font del Montí per una senda que ix del cementeri de Tales, i en la que hem trobat algunes cabanes de pedra ben conservades. En aquesta senda hi ha un petit homenatge a un senderista que va morir allà. En arribar al font, hem esmorzat aprofitant les taules que hi han preparades en la zona recreativa de la font. En acabar, hem agafat una senda que ix de la part de dalt de la font per baixar cap el camí d’Aín per enfilar el barranc de mateix nom i així arribar a la pujada la penya negra. Supose que aquest nom, es deu al color de la majoria de les roques que hi han al cim d’aquesta muntanya d’un 550 metres d’altitud. D’allà, crestejant un poc ja hem tornar per una senda cap al poble de Tales, passant per sota d’un castell que no sé quin nom té,

El dinar l’hem fet a l'hotel del Molí de Suera, el poble que està al costat de Tales, continuant la carretera.

Evidentment, durant el recorregut no han faltat les bromes matemàtiques sobre el nom del poble. Per cert, Milet, no estava per aquella comarca.

Fontes-Torralba del Pinar (Alt Millars)

La ruta que hem fet avui, ha estat prou senzilla, sense gaire desnivell. Hem anat del municipi de Fontes ( també conegut com Fonts d’Aiòder) al municipi de Torralba del Pinar, a la part septentrional de la serra d’Espadà, fent una ruta circular per tornar a dinar al poble de Fontes, on encara m’ha donat temps de fer una Estrella i  mullar el peus a l’aigua gelada del riuet que passa per allà.

El recorregut l’hem fet paral·lelament al riu “Chico” passant per unes gorges conegudes com la “poza negra”, i després per dins d’un barranc per arribar al poble de Torralba. La tornada ha esta majorment per pista per l’altre costat.

No entenc com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua recomana com a nom del poble “Fonts d’Aiòder”, una simple traducció a la nostra llengua del nom en castellà, quan ja hi ha un altre nom per al poble, Fontes. Potser algú més entès que jo puga explicar millor que jo quin nom li correspon al poble en la nostra llengua.

Nota: l’aigua del riu estava molt gelada per capbussar-se, amb els peus he tingut prou.