Al voltant de La Pobla d’Arenós i l’embassament.

Aquest cap de setmana hem tornat a caminar per l’Alt Millars, més concretament pel voltant del pantà d’Arenós, eixint del poble de La Pobla d’Arenós. Després d’una visita ràpida al poble, hem enfilat cap amunt de la muntanya per la zona on està l’ermita del Loreto. Una senda ens ha portat a la part de dalt de les muntanyes que es veuen al costat sud de l’embassament. Una vegada a dalt hem esmorzat i agafat el camí cap a la zona de la creu del Viso, on es tenen unes impressionants vistes del poble i l’embassament. Pel camí ens han acompanyat un parell de voltors que s’han apropat prou on estàvem nosaltres.  Crec que també anava amb ells una àguila negra, ja que no es semblava gens als altres, sobretot en el cap, i era igual de gran. Després de les fotos i d’admirar el paisatge, hem baixat recte per un tallafocs fet per  a una línia elèctrica per acostar-nos i pujar al castell de la Vinyassa, on també es troba l’ermita dels Àngels i  també es tenen bones vistes de l’embassament i la pressa al final d’aquest. El dinar,  l’hotel casa Palacios, de Montanejos.

Penyagolosa, 1813 m

Quan tenia 16 anys,  al 1985 vaig pujar per primera vegada al Penyagolosa, aleshores considerat el cim més alt del País València (ara diuen que és el Calderón, al Racó d’Ademús). Trenta anys després he fet la tercera ascensió ( la segona en 1991, crec recordar) amb un poc menys de neu que la primera. Ara aquesta vegada millor equipats: pantalons de goretex, enlloc de jeans, sabatilles Salomon, enlloc de les Paredes d’aquella època; com canvien els temps!, i el que fa l’experiència. En aquella època, encara tenia un poc de por a les alçades, i una vegada al cim, no mirava molt cap a baix. A força de pujar muntanyes, mal curat.

Hem eixit del monestir de Sant Joan de Penyagolosa per pujar cap al cim pel barranc de la pegunta i el barranc del forn, esmorzant a la base del cim, on s’acaben les pistes forestals. En acabar d’esmorzar hem pujat cap al cim, que tenia tota la cara nord nevada. Quan, al matí, anàvem amb el

cotxe cap allà, no ho havíem vist, ja que només veiem la cara sud. Allà dalt, sessió de fotos i cap a baix, però aquesta vegada, canviant el camí i baixant per la zona de la font de la Cambreta. Una vegada al monestir, ens esperava el dinar al bar del mateix.

Un sorpresa és que dins de l’església, encara tenen un escolanet de mentida d’aquests que hi havia abans a les esglésies per demanar almoina, que la primera vegada que varem anar, fa trenta anys, va donar uns quants esglais als meus companys d’institut, que veiem algú dins de l’església fosca que ens observava sense moure’s, i no sabíem que era. Sort que alguns varem descobrir que era una estàtua, he he.

Tales- Font del Montí- Penya Negra.

Avui hem fet una bonica ruta de quasi setze kilòmetres per les muntanyes de Tales, a la serra d’Espadà. Primer hem anat a la font del Montí per una senda que ix del cementeri de Tales, i en la que hem trobat algunes cabanes de pedra ben conservades. En aquesta senda hi ha un petit homenatge a un senderista que va morir allà. En arribar al font, hem esmorzat aprofitant les taules que hi han preparades en la zona recreativa de la font. En acabar, hem agafat una senda que ix de la part de dalt de la font per baixar cap el camí d’Aín per enfilar el barranc de mateix nom i així arribar a la pujada la penya negra. Supose que aquest nom, es deu al color de la majoria de les roques que hi han al cim d’aquesta muntanya d’un 550 metres d’altitud. D’allà, crestejant un poc ja hem tornar per una senda cap al poble de Tales, passant per sota d’un castell que no sé quin nom té,

El dinar l’hem fet a l'hotel del Molí de Suera, el poble que està al costat de Tales, continuant la carretera.

Evidentment, durant el recorregut no han faltat les bromes matemàtiques sobre el nom del poble. Per cert, Milet, no estava per aquella comarca.