Penyagolosa, 1813 m

Quan tenia 16 anys,  al 1985 vaig pujar per primera vegada al Penyagolosa, aleshores considerat el cim més alt del País València (ara diuen que és el Calderón, al Racó d’Ademús). Trenta anys després he fet la tercera ascensió ( la segona en 1991, crec recordar) amb un poc menys de neu que la primera. Ara aquesta vegada millor equipats: pantalons de goretex, enlloc de jeans, sabatilles Salomon, enlloc de les Paredes d’aquella època; com canvien els temps!, i el que fa l’experiència. En aquella època, encara tenia un poc de por a les alçades, i una vegada al cim, no mirava molt cap a baix. A força de pujar muntanyes, mal curat.

Hem eixit del monestir de Sant Joan de Penyagolosa per pujar cap al cim pel barranc de la pegunta i el barranc del forn, esmorzant a la base del cim, on s’acaben les pistes forestals. En acabar d’esmorzar hem pujat cap al cim, que tenia tota la cara nord nevada. Quan, al matí, anàvem amb el

cotxe cap allà, no ho havíem vist, ja que només veiem la cara sud. Allà dalt, sessió de fotos i cap a baix, però aquesta vegada, canviant el camí i baixant per la zona de la font de la Cambreta. Una vegada al monestir, ens esperava el dinar al bar del mateix.

Un sorpresa és que dins de l’església, encara tenen un escolanet de mentida d’aquests que hi havia abans a les esglésies per demanar almoina, que la primera vegada que varem anar, fa trenta anys, va donar uns quants esglais als meus companys d’institut, que veiem algú dins de l’església fosca que ens observava sense moure’s, i no sabíem que era. Sort que alguns varem descobrir que era una estàtua, he he.

Tales- Font del Montí- Penya Negra.

Avui hem fet una bonica ruta de quasi setze kilòmetres per les muntanyes de Tales, a la serra d’Espadà. Primer hem anat a la font del Montí per una senda que ix del cementeri de Tales, i en la que hem trobat algunes cabanes de pedra ben conservades. En aquesta senda hi ha un petit homenatge a un senderista que va morir allà. En arribar al font, hem esmorzat aprofitant les taules que hi han preparades en la zona recreativa de la font. En acabar, hem agafat una senda que ix de la part de dalt de la font per baixar cap el camí d’Aín per enfilar el barranc de mateix nom i així arribar a la pujada la penya negra. Supose que aquest nom, es deu al color de la majoria de les roques que hi han al cim d’aquesta muntanya d’un 550 metres d’altitud. D’allà, crestejant un poc ja hem tornar per una senda cap al poble de Tales, passant per sota d’un castell que no sé quin nom té,

El dinar l’hem fet a l'hotel del Molí de Suera, el poble que està al costat de Tales, continuant la carretera.

Evidentment, durant el recorregut no han faltat les bromes matemàtiques sobre el nom del poble. Per cert, Milet, no estava per aquella comarca.

Fontes-Torralba del Pinar (Alt Millars)

La ruta que hem fet avui, ha estat prou senzilla, sense gaire desnivell. Hem anat del municipi de Fontes ( també conegut com Fonts d’Aiòder) al municipi de Torralba del Pinar, a la part septentrional de la serra d’Espadà, fent una ruta circular per tornar a dinar al poble de Fontes, on encara m’ha donat temps de fer una Estrella i  mullar el peus a l’aigua gelada del riuet que passa per allà.

El recorregut l’hem fet paral·lelament al riu “Chico” passant per unes gorges conegudes com la “poza negra”, i després per dins d’un barranc per arribar al poble de Torralba. La tornada ha esta majorment per pista per l’altre costat.

No entenc com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua recomana com a nom del poble “Fonts d’Aiòder”, una simple traducció a la nostra llengua del nom en castellà, quan ja hi ha un altre nom per al poble, Fontes. Potser algú més entès que jo puga explicar millor que jo quin nom li correspon al poble en la nostra llengua.

Nota: l’aigua del riu estava molt gelada per capbussar-se, amb els peus he tingut prou.

Aranyel-Pic Magraile (Alt Millars)

Avui hem fet una ruta un poc aventurera, pujant al pic Magraile des del mas i la font del mateix nom, per un camí totalment nou entre els cingles. En un moment hem hagut de grimpar un poc i els més joves ajudar a pujar al més vells. Però ha estat molt bé, ja que des de dalt es tenia una bona vista de la petita vall de riu Millars i del poble de Montanejos,  a més de la satisfacció de trobar nous camins. Com deia Serrat, “caminante no hay camino, se hace camino al andar”, he he. La baixada ha estat més ràpida per poder arribar a dinar al poble.  Jo no he pogut resistir la temptació degut a les altes temperatures que feia a migdia (per estar al mes de gener) i m’he posat dins del riu per refrescar els peus.

Cartoixa de Portaceli-Mirador de Mireia (Rebalsadors)

Per començar l’any una eixida curta per anar rebaixant el menjar i la beguda d’aquests dies ( la veritat és que poc, amb l’edat s’anem moderant amb el menjar).  He eixit de la Cartoixa de Portaceli ( he recordat la novel·la Purgatori, de Joan Francesc Mira), per anar pujant per la pista que puja a Rebalsadors i passa per la Font de Marge. En arribar a un refugi, ja he agafat senda per trobar el GR que ve des de Serra i passa per sota el Mirador i dalt de La Pobleta. Allà trobes la senda que puja al Mirador de Mireia ( o de la reina, o de Rebalsadors). Allà he esmorzat.
La baixada l’he fet per una senda que m’hauria de portar directament a la Cartoixa, però estava molt perduda o no he sabut trobar-la correctament, però he hagut d’anar espavilant-me al mig dels arbres per retrobar-la i arribar a la riera que passa per darrere la Cartoixa. Aquesta senda passa pel sud de La Pobleta, per una zona que es diu Carrasca de la Pobleta, però no la recomane, ja que està molt perduda i difícil de seguir.
En arribar allà, he fet algunes fotos de la Cartoixa des de l’entrada, ja que no es visitable. Quan he agafat el cotxe hi havia un cartoixa amb una gran barba, esporgant sarments de vinya amb un altre home.

Betxí-penyes aragonenes-Ràpita d’Artana.

Una ruta curta per acabar l’any senderista pel sud del Sénia.  Avui hem caminat per les muntanyes properes a Betxí, a la comarca de La Plana, entrada a la serra d’Espadà. Hem arribat fins a les penyes aragoneses, unes formacions rocoses que donen cap a l’oest. Potser per això el seu nom? Després d’esmorzar hem anat crestejant fins al cim de la Ràpita d’Artana (470 m), que també és conegut com a Ràpita II, per diferenciar-lo del pic de la Ràpita, ja més a dins de la serra d’Espadà. Des d’allà es tenia un bona panoràmica de les muntanyes de la serra, amb els seus cims més elevats. Per baixar cap al poble hem baixat per una senda prou inclinada i amb un cert perill de relliscar degut a la humitat acumulada durant la nit, que encara no s’havia assecat.

Assuévar-Las Balsicas-El Carrascal

Des d’abans de l’estiu que no tornava per la serra d’Espadà i avui he fet una ruta amb la Colla Calderona prop de les que havia fet el curs passat. Aquesta vegada hem eixit de prop del poble d’Assuévar per pujar a la zona de “Las Balsicas”, un petit pla des d’on es té una bona vista de tota la serra Calderona, del  poble de Sogorb i del pic de l’Espadà. A la llunyania es veia Javalambre. Allà hem esmorzat per continuar després la ruta per pujar a cim del Carrascal, a 883 metres d’altitud. La senda ha estat sempre per zona de sureres. Per pujar al cim, només hi ha un petit tros amb dificultat tècnica, però es pot fer sense perill. Allà hi han bones vistes i a més encara queden restes de les trinxeres de la guerra civil. La tornada ha esta per una senda que comunica amb la senda de la Mosqueda i passant per la muntanya del Castillejo.

Hem començat a les 9:15 i em acabat a les 14:30. Aquesta ruta sembla un complement de dues que vaig fer el curs passat: el barranc d’Almanzor, penya blanca i Mosqueda, eixint d’Almedíxer i la que, eixint de Xóvar, varem pujar a la nevera de Castro.