Cartoixa de Portaceli-Mirador de Mireia (Rebalsadors)

Per començar l’any una eixida curta per anar rebaixant el menjar i la beguda d’aquests dies ( la veritat és que poc, amb l’edat s’anem moderant amb el menjar).  He eixit de la Cartoixa de Portaceli ( he recordat la novel·la Purgatori, de Joan Francesc Mira), per anar pujant per la pista que puja a Rebalsadors i passa per la Font de Marge. En arribar a un refugi, ja he agafat senda per trobar el GR que ve des de Serra i passa per sota el Mirador i dalt de La Pobleta. Allà trobes la senda que puja al Mirador de Mireia ( o de la reina, o de Rebalsadors). Allà he esmorzat.
La baixada l’he fet per una senda que m’hauria de portar directament a la Cartoixa, però estava molt perduda o no he sabut trobar-la correctament, però he hagut d’anar espavilant-me al mig dels arbres per retrobar-la i arribar a la riera que passa per darrere la Cartoixa. Aquesta senda passa pel sud de La Pobleta, per una zona que es diu Carrasca de la Pobleta, però no la recomane, ja que està molt perduda i difícil de seguir.
En arribar allà, he fet algunes fotos de la Cartoixa des de l’entrada, ja que no es visitable. Quan he agafat el cotxe hi havia un cartoixa amb una gran barba, esporgant sarments de vinya amb un altre home.

Betxí-penyes aragonenes-Ràpita d’Artana.

Una ruta curta per acabar l’any senderista pel sud del Sénia.  Avui hem caminat per les muntanyes properes a Betxí, a la comarca de La Plana, entrada a la serra d’Espadà. Hem arribat fins a les penyes aragoneses, unes formacions rocoses que donen cap a l’oest. Potser per això el seu nom? Després d’esmorzar hem anat crestejant fins al cim de la Ràpita d’Artana (470 m), que també és conegut com a Ràpita II, per diferenciar-lo del pic de la Ràpita, ja més a dins de la serra d’Espadà. Des d’allà es tenia un bona panoràmica de les muntanyes de la serra, amb els seus cims més elevats. Per baixar cap al poble hem baixat per una senda prou inclinada i amb un cert perill de relliscar degut a la humitat acumulada durant la nit, que encara no s’havia assecat.

Assuévar-Las Balsicas-El Carrascal

Des d’abans de l’estiu que no tornava per la serra d’Espadà i avui he fet una ruta amb la Colla Calderona prop de les que havia fet el curs passat. Aquesta vegada hem eixit de prop del poble d’Assuévar per pujar a la zona de “Las Balsicas”, un petit pla des d’on es té una bona vista de tota la serra Calderona, del  poble de Sogorb i del pic de l’Espadà. A la llunyania es veia Javalambre. Allà hem esmorzat per continuar després la ruta per pujar a cim del Carrascal, a 883 metres d’altitud. La senda ha estat sempre per zona de sureres. Per pujar al cim, només hi ha un petit tros amb dificultat tècnica, però es pot fer sense perill. Allà hi han bones vistes i a més encara queden restes de les trinxeres de la guerra civil. La tornada ha esta per una senda que comunica amb la senda de la Mosqueda i passant per la muntanya del Castillejo.

Hem començat a les 9:15 i em acabat a les 14:30. Aquesta ruta sembla un complement de dues que vaig fer el curs passat: el barranc d’Almanzor, penya blanca i Mosqueda, eixint d’Almedíxer i la que, eixint de Xóvar, varem pujar a la nevera de Castro.

Nous mapes de la Serra Calderona.

El Tossal Cartografies.

Serra de Xiva, la cova "Charnera".

Avui hem fet una ruta curta, però intensa, per la serra de Xiva. No arribava al 9 km., però la pujada i la senda fins a la cova “Charnera” ha estat molt maca i entretinguda, per dins del barranc i  amb algun trams amb cordes. La cova és prou gran, i com una altra que hem passat, sembla que era utilitzada per guardar els ramats, ja que hi havia les restes d’una porta. Hem esmorzat una mica més amunt, en unes formacions rocoses que amagaven una cisterna d’aigua feta en la pedra. La baixada ja ha estat més fàcil, passant per la penya Alta i per davant d’una altra cova.  Llàstima dels incendis, ja que aquesta, segons ens han contat era una zona amb molt de bosc.

Per la carretera, molta moto i guàrdia civil, degut al gran premi de Xest.

El “concepte valencià” de via verda o carril bici, no l’acabe d’entendre.

Aquest matí ha agafat la bicicleta per veure per on anava la ruta eqüestre que últimament promociona tant l’ajuntament. He anat des de Llíria, més concretament des de Turbanyes, cap a Benaguasil i al riu. Tret del tros que passa per la zona del bosc de les travesses, la resta és penosa. Trossos que van pel costat d’una autovia en construcció, aprofitant un carril bici, que només és asfalt pintat de verd. Senyalització fatal en alguns encreuaments, que m’ha fet perdre un bon temps donant voltes fins trobar el camí correcte. Passa prop d’una pedrera, i entremig d’urbanitzacions on la mala senyalització et pot fer perdre ràpidament el camí correcte. Per promocionar aquest nyap, han anat a Madrid, a la fira FITUR, els representants de l’ajuntament? Potser a una persona l’enganyen una vegada, però quan han vista el que hi ha, es corre la veu i no crec que tinga gaire èxit aquesta ruta, tret del tros de bosc de les Travesses, clar.
Però això no és tot, una vegada arribe al camí de baixada cap al riu, em trobe amb l’ampliació que han fet recentment del carril bici que va de Llíria a Benaguasil. Una ampliació per poder arribar al riu Túria. Mireu la foto, i vosaltres mateixa, després el pintaran de verd i diran que és un carril bici o via verda, una més de les moltes que hi han per ací que van paral·leles a autovies perquè pugues respirar aire pur. Quina diferència amb el carril bici, Girona-Sant Feliu! Que tenen algun amic que té alguna fàbrica d’asfalt?

Olocau-Olla-Font del Sentig.

Avui he caminat per la Calderona. He fet una ruta eixint del poble d’Olocau, pel camí que passa per la font del Frare, per arribar-me al Castell del Real. D’allà, per una senda he arribat al poble d’Olla, un camí que ja tinc conegut. Després he pujat pel barranc d’Olla cap al camí que ve de la base del Gorg, el cim més alt de la Calderona. Aquest tram és molt bonic, ja que corre l’aigua i hi trobes racons que val la pena veure. La veritat és que he passat per allà, per si trobava la cartera que vaig perdre fa tres anys, però res de res. D’allà i rodejant el Topero, he anat cap a la font del Sentig, on he esmorzat. És estrany. mentre el barranc d’Olla portava aigua, de la font del Sentig no en rajava ni una gota, estava més seca que el desert del Sàhara. Finalment la tornada la poble ja era fàcil i ha acabat amb una “estrella” ( de les de veritat) al bar l’Arquet.