De Segart al Garbí, per la canal.

Després de dues setmanes de inactivitat per culpa d’un incident en el peu, avui he tornat a l’activitat amb una ruta que ja fa temps volia fer, la pujada al Garbí des de la banda de Segart, per la Canal, on hi han habilitades algunes cadenes per ver més fàcil el trajecte a tota mena de caminant.

Com no ha fet sol en tota la pujada, aquesta ha estat prou agradable, passant per alguns espectaculars. Al ser diumenge, hi havia prou gent fent la ruta.

Una vegada a dalt, he esmorzat, i per baixar he seguit el consell d’unes parelles que ha baixat pel nord del Garbí, per unes sendes que donen la volta a tota la penya dels miradors per arribar a una font que hi ha en la carretera de Segart. El problema, que també l’haguera tingut si haguera fet la ruta que tenia pensada, és que he fet un quilòmetre per carretera, fins on tenia aparcat el cotxe.

Gestalgar- Balneari de Xulella-Gestalgar.

Avui he fet una ruta que tenia ganes de fer fa temps. He anat de Gestalgar al balneari de Xulella i tornat. L’anada l’he feta per l’esquerra del riu, per un sender que puja per la Penya Maria i va per dalt de les muntanyes per arribar al balneari per la carretera de Xulella a Sot de Xera. S’ha d’anar amb compte al passar la Penya Maria, ja que hi ha un altre sender que et porta en direcció sud, i per culpa de l’incendi es pot confondre amb el correcte. Jo he perdut uns vint minuts per culpa d’aquesta mala senyalització. Una curiositat, he passat per una foia, abans d’arribar al riu de Sot, tota plantada de tarongers. Donen rendiment aquests arbres amb el fred que deu de fer allà dalt?.
La tornada l’he feta per l’altre costat del riu, després de travessar una antiga presa abandonada. Pel camí, es veuen moltes construccions hídriques perdudes i la confluència del riu de Sot amb el Túria. El camí és fàcil fins que ens trobem amb l’assut on comença el canal d’aigua actual. A partir d’aquí, el camí és un sender estret que va per la falda de la muntanya a uns quants metres d’alçada sobre el riu. En alguns llocs han posat fins i tot cadenes per agafar-se.  Açò ha estat un poc decepcionant, ja que pensava que el camí anava sempre a vora riu. Una vegada he arribat  a la zona de la presa derruïda de Gestalgar, esmorzar i bany en un lloc amagadet, ja que no portava banyador, he he.
Evidentment, el camí, abans de l’incendi de fa dos anys haguera estat més bonic.
Això sí, en arribar al poble,…cal tenir una “estrella” a mà.

Eslida-Puntal de l'Aljub.

Darrera sortida del curs d'enguany. Aquesta vegada hem pujat al Puntal de l'Aljub (948 m) des de la vila d'Eslida, passant pel Coll de Barres i el Coll de Xóvar. La baixada ha estat per la Mina del Blauet. Un recorregut prou moderat, ja que era només una pujada llarga fins al cim i la resta tot de baixada, sense pujades i baixades entremig del recorregut. Llàstima de la falta de pluja i la poca aigua que trobes pels barrancs, sinò el recorregut haguera esta molt millor.
En acabar, hem travessat el poble pels carrers estrets i directes cap al bar a cercar un cervesa refrescant i el dinar.
PD: Retorn a altres temps?

Almedíxer-Barranc d'Almansor-Puig Gros-Mosquera.

Avui hem tornat cap a la serra d'Espadà. Hem remuntat al barranc d'Almansor des d'un paratge prop del poble d'Almedíxer (Almedíjar en la llengua del poble), passant per alguns llocs d'interès com un arc de pedra per conduïr l'aigua, un assut, una caseta de carboner i la seva carbonera i un castanyer prou gran. El barranc acaba en una pista que et porta al port d'Almedíjar, ja en la carretera. Hem creuat aquesta per fer la pujada la cim del Puig Gros (Cerro Gordo, 935 m), des d'on es veia els cims del Gurugú o Penya Pastor i el Pic de l'Espadà. Des d'allà, ja quasi sempre em baixada i passant pel coll de les Penyes blanques, hem arribat a la casa Mosqueda. Un casa que era utilitzada per la gent que recollia el suro de les sureres de la zona i, ara, totalment abandonada. D'allà ja hem retornat al barranc d'Almansor i al punt d'inici en la rambla d'Almedíjar.

Fondeguilla-Castell de Castro.

Tornem a caminar per la serra d'Espadà. Sortim del poble de Fondeguilla, que no sé perquè encara tenen tots els cartells amb el topònim castellanitzat amb Alfondeguilla, per encarar el 

barranc per el que pujàrem al castell de Castro, a787 metres d'alçada. La senda ens porta entre sureres de totes les mides i alguna caiguda, sembla que pel vent. Esmorzem en una font que hi ha a la pujada. L'anècdota és que a la font hi han dues closques de cocos per poder utilitzar-les com a got. Des d'allà ja queda poc pel castell. Una vegada allà es tenen unes magnífiques vistes que vans des del Montgó al sud, fins a les Illes Columbretes a la ratlla de l'horitzó marítim i al nord, la mola del Penyagolosa. Baixem per l'altre costat per fer el recorregut circular, que passant per una antiga mina ens tornarà al poble a l'hora de dinar.

Les macollades olocauines a Olocau de Carraixet.

Avui després de dinar hem fet una petita ruta pel terme d'Olocau, la ruta de les macollades olocauines. Una ruta curta i propera al poble que passa per grups de garroferes centenàries. Ja la vaig fer fa uns anys en una jornada educativa a la vila d'Olocau, ara l'he feta amb el nen. Només hi ha marcat el tros més proper al poble, el tram més llarg l'has de fer per damunt d'una petita séquia que baixa al costat del barranc de Carraixet per regar els petits horts que hi ha per la zona. La tornada fins al poble ja és per un camí que va pel costat del barranc fins arribar al poble a la zona de l'Arquet. Al bar, del mateix nom, hem berenat. Hem demanat gelat de garrofa, però no en tenien. Encara no ha esbrinat on comprar la cervesa que fan amb el fruit de la garrofera.

Xòvar-Barranc d'Ajuez-Gelera de Castro.

Enguany toca anar cap a la Serra d'Espadà. La primera excursió de curs ha estat un escursió prou coneguda, pel barranc d'Ajuez al poble de Xòvar. Nosaltres hem ampliat el recorregut passant per la gelera de Castro i amb un recorregut pel poble (bar inclòs).
A l'inici de recorregut hem passat per un petit embassament que diuen que ja estava en l'època medieval. Com darrerament no plou gens, estava mig buit. El camí estava ple d'alzines sureres i hem vist algunes trinxeres. Hem passat per les intal·lacions d'algunes antigues mines de cinabri i per la gelera de Castro, prou ben conservada. Des d'allà es veia el castell de Castro, que serà l'objectiu del proper mes.