Pujada al Tejo (1250 m). Requena.

L’any 2002 vaig pujar a Es Teix, a la Serra de Tramuntana de Mallorca. Avui he pujat a un pic amb el mateix nom, però en castellà i en terres de parla castellana, el Tejo. La ruta no tenia molta complicació, ja que era tota l’estona per una pista que eixia d’uns corrals vells anomenats “la casa de la Roja”. La dificultat d’avui, ha estat el vent i la neu que hem trobat quan ja hem arribat a certa alçada. Neu, que a la baixada, ja havia desaparegut.

Villar de Olmos, barranc del Reatillo.

La ruta d’aquest cap de setmana ens porta a una aldea de Requena anomenada Villar de Olmo per poder fer un bon tram del barranc del riu Reatillo, riu que passant per Xera passant per Xera va parar a l’embasament de Buseo, on és més conegut com riu Sot. La ruta ha estat fàcil sense gaire desnivell, només en el tram final per tornar al poble. Hem anat la major part del recorregut d’uns 12 km per dins del barranc que forma el riu trobant llocs molt agradables i que invitaven a llençar-se a l’aigua.
Per cert, qui va ser la ment brillant que va posar el poble de Xera a la comarca de Requena si tota la vida ha estat Serrana? I més a aquesta comarca que va ser afegida al País Valencià en la divisió provincial del segle XIX?

Setaigües- Font de la Vallesa.

Avui he tornat a Setaigües, un poble que no visitava des de que vaig córrer el famós gran fons d’aquesta vila en 1988. Aquesta vegada, però ha estat per fer una senzilla i bonica ruta per la muntanya. La ruta circular consistia a pujar cap a la zona de la Font de la Vallesa resseguint un barranc per tornar cap al poble per una pista que queda més a l’Est. La ruta, d’uns 14 km, era sense molts desnivells i per tant hem acabar abans de les dues per poder dinar tranquil·lament en un restaurant del poble.

Embassament de Buseo-”Barranco de la Hoz”. Xera.

Avui hem fet una ruta pels Serrans, per la zona entre Sot de Xera i Xera. Hem fet el barranc de “la Hoz” des de la pressa de l’embassament de Buseo. L’anada ha estat espectacular ja que la senda anava dalt d’uns cingles, amb unes bones vistes de l’embassament i del pic Ropé que ens quedava al darrere. A més, hem tingut la sorpresa d’assistir al naixement d’una cabreta en mig de la muntanya. La tornada ha esta per l’altra part del barranc, ja no tant espectacular ja que hem fet molt de tros per pista. Però la cosa ha millorat molt quan hem entrat al tram final del barranc i hem passat per uns salts d’aigua preciosos. Ara, allà hem tingut un poc de problema per fer baixar a la gent més gran del grup pels desnivells del barranc, i degut a d’això hem fet més temps de l’esperat.
El dinar, a les Bodegues de Vanacloig ha estat molt bo.

Llucena-La Badina-Mas del Morral-Fleixes

El primer que m’ha sobtat en arribar a aquesta població de l’Alcalatén és que no arribe a entendre aquest nom que li posaren en castellà de Lucena del Cid, si tot el poble està ple de referències a Sant Vicent Ferrer. Algú ho entén? després diuen que els nacionalistes som nosaltres!
Deixant de banda aquests temes toponímics, avui hem fet una ruta per les muntanyes d’aquesta vila que ja queda prop del Penyagolosa. Hem eixit des de l’ermita de Sant Vicent Ferrer per baixar al riu a la zona coneguda com La Badina i des d’allà hem agafat una senda per anar pujant poc a poc cap al Mas del Morral (836 m) passant pel Mas de les Solanes. Allà hem esmorzat per després continuar per fer una volta que ens fa passar per diferents masos actualment perduts. Al mas del Morral m’he trobat una barcella o mesura antiga per mesurar el volum de gra i he recordat que al costat de la catedral de València hi ha una esculpida al carrer de mateix nom. Durant tot el trajecte es poden observar moltes feixes (fleixes) o petits bancals fets a la vessant de la muntanya per poder conrear-los. Hem baixat cap al poble per una senda que passa per la font de la Solana i ens deixa al riu Llucena, però més cap a dalt del poble. Després hem baixat resseguint un séquia de reg per pujar al pobla per una senda prou empinada, després de travessar el riu per un pont de pedra.
El dinar ha esta en un bar de la plaça del poble on abans ha caigut una cervesa refrescant. A la plaça, més referències al dominicà valencià, Vicent Ferrer i un escut del poble, on blau no hi ha.

El Toro (Alt Palància): Pozo junco, cerro del Baile i Rambla Maricas.

Avui hem anat a caminar cap a la part més alta de la comarca de l’Alt Palància, al poble d’El Toro. Allà hem fet una ruta per les muntanyes de la Serra del Toro, una prolongació de la de Javalambre. Hem eixit de la Masia Pastor, abans coneguda com Masia de la Rambla de Maricas. D’allà hem anat pujat per un camí sense molta pendent cap a l’altiplà on es troba un pou conegut com a “Pozo Junco”. Allà he vist les restes d’unes trinxeres al cim d’un dels turons que formen la serra. Com el dia era molt ventós, he pensat amb el fred i les penúries que passarien per allà dalt els soldats durant els durs hiverns que va durar el conflicte, i tot per culpa de l’assassí que va voler allargar la guerra durant tres anys. Aquesta és una zona de molt de vent, com demostren els aerogeneradors que hi han al final del port del Ragudo.
Més tard hem anar cap al Cerro del Baile (1537 m), des d’on es veu tot el pla de Barracas, els molins i al final la mola del Penyagolosa, i cap a l’est, dalt d’un turó es distingeixen les restes d’una base militar, que recorde que quan érem petits, des de Llíria es veien les llums d’aquesta, a la nit. És la base militar de La Salada d’El Toro.
La baixada, l’hem fet per la rambla de las Maricas fins al cotxes. I els dinar al poble de Barracas.

Benissoda- Pic de la Cova Alta. Serra d'Agullent.

Després de dues setmanes d’aturada forçada he retornat a la muntanya. Aquesta vegada cap a la serra d’Agullent, a la Vall d’Albaida. Els quilòmetres fets des de Llíria han valgut la pena per poder pujar a la Cova Alta i al pic del a mateix nom (890 m) des del poble de Benissoda. La pujada ha estat per un pista sense molta pendent i per una pista, que degut a la humitat corries el perill de relliscar. La cova, m’ha agrada molt, un forat immens a la paret amb un font a dins i amb molta humitat, veient-se com queien petites gotes d’aigua, des de petites estalactites. El més lleig, l’autovia que es veu al fons de la vall i el soroll del transit que arriba fins a dalt.
Després d’esmorzar a la cova hem fet l’ascensió al cim. Un grup ha anat pel camí més curt, havent de grimpar un poc i un altre per la part més fàcil. Des del cim ja es veia la vall de l’altre costat, amb el poble d’Agres i la serralada del Mont-cabrer. La baixada ja ha estat més ràpida per una senda ben definida que ens ha portat a la Font de Patge, i d’allà cap a baix cap on teníem els cotxes. Hem dinat en un restaurant del poble. En el meu cas, un arròs amb sèpia per xuplar-se el dits una cua de rap boníssima.