Benissoda- Pic de la Cova Alta. Serra d'Agullent.

Després de dues setmanes d’aturada forçada he retornat a la muntanya. Aquesta vegada cap a la serra d’Agullent, a la Vall d’Albaida. Els quilòmetres fets des de Llíria han valgut la pena per poder pujar a la Cova Alta i al pic del a mateix nom (890 m) des del poble de Benissoda. La pujada ha estat per un pista sense molta pendent i per una pista, que degut a la humitat corries el perill de relliscar. La cova, m’ha agrada molt, un forat immens a la paret amb un font a dins i amb molta humitat, veient-se com queien petites gotes d’aigua, des de petites estalactites. El més lleig, l’autovia que es veu al fons de la vall i el soroll del transit que arriba fins a dalt.
Després d’esmorzar a la cova hem fet l’ascensió al cim. Un grup ha anat pel camí més curt, havent de grimpar un poc i un altre per la part més fàcil. Des del cim ja es veia la vall de l’altre costat, amb el poble d’Agres i la serralada del Mont-cabrer. La baixada ja ha estat més ràpida per una senda ben definida que ens ha portat a la Font de Patge, i d’allà cap a baix cap on teníem els cotxes. Hem dinat en un restaurant del poble. En el meu cas, un arròs amb sèpia per xuplar-se el dits una cua de rap boníssima.

Domenyo-Puente Alta-Calles

La ruta que hem fet avui ha esta més llarga, però sense gens de desnivell. Hem anat a l’antic poble de Domenyo (ja no hi ha poble), per des de allà, resseguir tot el canó del Túria fins arribar al paratge de la Puente Alta, on hem esmorzat. El camí és tot pista i sempre al costat del riu, passant per trossos de canyar, bosc de ribera i algun bosc artificial de pins. Al la zona recreativa de Puente Alta hem esmorzat i després ens hem separat en dos grups, uns han tornat pel mateix camí i altres hem fet la ruta circular, anant per la carretera fins al poble de Calles i retornant al Domenyo pel costat del riu Xelva o Toixa. Massa asfalt pel meu gust.
Abans d’arribar al poble de Calles he vist unes quantes oliveres, que d’acord amb els cartells, eren mil·lenàries. Més tard, arribant a la part de sota del castell de Domenyo, he vist una garsa reial, però ha fugit abans de poder treure el mòbil per fer-li la foto. Més tard l’he vist volar majestuosament per dalt del riu Tuejar.

Riba-roja de Túria-Rodanes de Vilamarxant

Avui he tornat al paratge de les rodanes de Vilamarxant, la bassa barreta i les trinxeres de la guerra civil. La novetat és que no he eixit del poble de Vilamarxant, sinó des de Riba-roja del Túria, un poc més lluny, i més concretament des de l’antiga estació de RENFE del poble. Hem anat passant pel paratge de Porxinos per agafar una pista que et porta per la part de darrere de la Rodana del pi, fins a la zona del corral i la bassa barreta. Allà hem esmorzat i descansat un poc de la calor, per després continuar el camí de tornada cap a Riba-roja, ja pel pla i passant per les restes de les trinxeres que es varen fer a la guerra civil per defensar la ciutat de València dels feixistes.

Muntanya redona de Gilet-Xocainet.

Avui hem fet una eixida curta per la serra Calderona, per la part que queda entre la carretera de Segart i el poble de Gilet. Aquesta vegada hem portat nens i ha estat curta comparada amb les altres. Hem eixit des de la urbanització que hi ha només començar la carretera de Segart i combinant els senderes PR 318 i SL 85 hem pujat a la muntanya redona de Gilet (429 m), on al cim encara es noten els efectes del darrer incendi, i també es poden veure els efectes de la bombolla immobiliària al poble de Gilet. Durant la pujada hem tingut unes bones vistes frontals del Garbí. Allà al cim hem esmorzat per després baixar i pujar a l’altre cim de la jornada, el Xocainet (442 m). Després d’uns minuts de descans, al baixada cap a la carretera per la Font de la Murta ha estat ràpida.

                                      

Espadella-Castell-Penya Saganta.

Una setmana més hem tornat cap a la comarca de l’Alt Millars. Aquesta vegada hem fet una ruta circular pel municipi d’Espadella (Espadilla en castellà). La ruta era la pujada a la Penya Saganta (723 m) eixint del “poliesportiu” del poble i baixar per una altra senda que entra al poble pel “jardí botànic” (les cometes són perquè els conceptes no es corresponen al que pensen la gent de ciutat). A la pujada hem anat per una senda en la que hem hagut de travessar un llarg túnel (sort que portaven llanternes) que ens ha portat a prop de la base del castell. Per anar al castell ens hem desviat de la ruta circular, però ha valgut la pena pujar-hi. Des del castell ja es té una bona vista del poble i de la penya qua anàvem a pujar. La pujada ha estat un poc llarga, ja que havíem de donar la volta a tota la penya per poder pujar per la part que dóna a Aiòder. Allà dalt encara est tenen millors vistes dels pobles que travessa el riu Millars per aquesta zona. La baixada ja ha estat més fàcil, passant per la font de piqueras. Aquesta vegada el temps se’ns ha llançat al damunt i hem anat a dinar al bar “Claxon” d’Onda amb retard.

Cante d'Adri-Rocacorba-Riera de Canet

Canet d’Adri- Rocacorba-Riera de Canet.

Ja havia pujat al Rocacorba al mes de desembre, però aquesta vegada he anat al “Els amics del dimecres” per fer el mateix recorregut de pujada, això sí, a ritme més lent. Eixirem des de l’església de Sant Vicenç i allà se’ns varen unir uns acompanyants de raça canina, que no ens abandonaren durant tot el recorregut. Cal al migdia arribarem al cim on esmorzarem al pati del santuari. Vaig trobar a faltar els dos xais que corrien per allà al més de desembre. Allà dalt es tenen bones vistes, des de l’estany de Banyoles fins al golf de Roses i el Montgrí. Per l’altre costat les muntanyes interiors.

Després d’esmorzar venia la part més llarga de l’excursió, la baixada. Vàrem baixar per l’altre costat de la muntanya, seguint una senda que et porta al poble de Granollers de Rocacorba per agafar la riera de Canet. Resseguint aquesta riera, per una bonica senda recentment netejada i entre les muntanyes, tornarem cap a Canet d’Adri. En un racó de la senda que creua la riera vàrem dinar i també tinguérem temps de provar l’aigua en una petita gorja. Aquesta senda es llarga i es pot fer pesada, però té racons molt bonics i alguna sorpresa, com el cotxe que abandonat que vàrem veure el mig del curs de l’aigua.

La mala notícia va ser, que en arribar a l’església de Sant Vicenç, el bar que hi havia enfront tancava el dimecres, amb les ganes de beure una cervesa que tenia! Allà, de manera silenciosa, també es varen acomiadar els dos acompanyants canins.

Gorges de Salenys. Font de Panedes

Gorges de Salenys. Font de Panedes.

Ahir em vaig trobar un dels companys del CE Montclar i em va dir que venia de fer les gorges de Salenys. Aleshores he pensat en anar avui cap allà, i he fet bé, ja que degut a les darreres pluges hi ha prou aigua. Com sempre he deixat el cotxe a la vella estació de Bell-lloch o de la Font Picant, per arrimar-me a les gorges pel carril bici i pel camí de l’embotelladora d’aigua de Salenys.  Allà comença la senda que et porta cap a l’inici de les gorges de la riera de Salenys. Allà també hi ha instal·lada una via ferrata. Les gorges no són gran, però hi ha llocs molt bonics i un espectacular pont penjant al Salt del Llop. Els que tinguin por de passar pel pont, poden creuar la riera uns metres més cap amunt. Des d’allà es pot anar a la font de Panedes, una font d’aigua ferruginosa. Allà he esmorzat i després he baixat altra vegada cap a l’inici de la via ferrata. Ja hi havia gent iniciant la via i alguns que arribaven pel mateix amb la mateixa intenció. He posat els peus a l’aigua freda i he tornat cap al cotxe, però abans he passat pel paratge de la Font Picant, on han adaptat un camí que va des del carril bici a les fonts, per darrere dels xalets. Finalment una cerveseta  al bar de la Font Picant, mentre veia passar als ciclistes.