Toga-Torrechiva (Alt Millars)

Avui hem tornat cap a la comarca de l’Alt Millars, per fer un recorregut circular des del poble de Toga cap al de Torrechiva. Hem anat de Toga cap a l’altre poble per la part de dalt de les muntanyes que queden a la riba dreta del Millars, on hi han les dues fites de terme d’Espadilla i de Torrechiva. Al final del recorregut, al bar de Toga m’han preguntat si havíem vist el “Huerto redondo” i les restes ibèriques que han trobat recentment. Els he dit que em esmorzat al lloc on m’han dit, però que de les restes res., i en  han convidat  a tornar a un aplec cultural-senderista que organitzen el dia 28 de març per la mateixa zona.

Després d’esmorzar, ja hem baixat cap al poble de Torrechiva per un barranc que ens porta a creuar el riu Millars i entrar al poble. La tornada cap a Toga ha estat per una senda que va per la riba esquerra del riu. Ha fet calor, però com no m’ha deixat temps, no m’ha pogut llançar al riu, la gent ja volia tornar a Onda per dinar.

Al voltant de La Pobla d’Arenós i l’embassament.

Aquest cap de setmana hem tornat a caminar per l’Alt Millars, més concretament pel voltant del pantà d’Arenós, eixint del poble de La Pobla d’Arenós. Després d’una visita ràpida al poble, hem enfilat cap amunt de la muntanya per la zona on està l’ermita del Loreto. Una senda ens ha portat a la part de dalt de les muntanyes que es veuen al costat sud de l’embassament. Una vegada a dalt hem esmorzat i agafat el camí cap a la zona de la creu del Viso, on es tenen unes impressionants vistes del poble i l’embassament. Pel camí ens han acompanyat un parell de voltors que s’han apropat prou on estàvem nosaltres.  Crec que també anava amb ells una àguila negra, ja que no es semblava gens als altres, sobretot en el cap, i era igual de gran. Després de les fotos i d’admirar el paisatge, hem baixat recte per un tallafocs fet per  a una línia elèctrica per acostar-nos i pujar al castell de la Vinyassa, on també es troba l’ermita dels Àngels i  també es tenen bones vistes de l’embassament i la pressa al final d’aquest. El dinar,  l’hotel casa Palacios, de Montanejos.

Penyagolosa, 1813 m

Quan tenia 16 anys,  al 1985 vaig pujar per primera vegada al Penyagolosa, aleshores considerat el cim més alt del País València (ara diuen que és el Calderón, al Racó d’Ademús). Trenta anys després he fet la tercera ascensió ( la segona en 1991, crec recordar) amb un poc menys de neu que la primera. Ara aquesta vegada millor equipats: pantalons de goretex, enlloc de jeans, sabatilles Salomon, enlloc de les Paredes d’aquella època; com canvien els temps!, i el que fa l’experiència. En aquella època, encara tenia un poc de por a les alçades, i una vegada al cim, no mirava molt cap a baix. A força de pujar muntanyes, mal curat.

Hem eixit del monestir de Sant Joan de Penyagolosa per pujar cap al cim pel barranc de la pegunta i el barranc del forn, esmorzant a la base del cim, on s’acaben les pistes forestals. En acabar d’esmorzar hem pujat cap al cim, que tenia tota la cara nord nevada. Quan, al matí, anàvem amb el

cotxe cap allà, no ho havíem vist, ja que només veiem la cara sud. Allà dalt, sessió de fotos i cap a baix, però aquesta vegada, canviant el camí i baixant per la zona de la font de la Cambreta. Una vegada al monestir, ens esperava el dinar al bar del mateix.

Un sorpresa és que dins de l’església, encara tenen un escolanet de mentida d’aquests que hi havia abans a les esglésies per demanar almoina, que la primera vegada que varem anar, fa trenta anys, va donar uns quants esglais als meus companys d’institut, que veiem algú dins de l’església fosca que ens observava sense moure’s, i no sabíem que era. Sort que alguns varem descobrir que era una estàtua, he he.

Tales- Font del Montí- Penya Negra.

Avui hem fet una bonica ruta de quasi setze kilòmetres per les muntanyes de Tales, a la serra d’Espadà. Primer hem anat a la font del Montí per una senda que ix del cementeri de Tales, i en la que hem trobat algunes cabanes de pedra ben conservades. En aquesta senda hi ha un petit homenatge a un senderista que va morir allà. En arribar al font, hem esmorzat aprofitant les taules que hi han preparades en la zona recreativa de la font. En acabar, hem agafat una senda que ix de la part de dalt de la font per baixar cap el camí d’Aín per enfilar el barranc de mateix nom i així arribar a la pujada la penya negra. Supose que aquest nom, es deu al color de la majoria de les roques que hi han al cim d’aquesta muntanya d’un 550 metres d’altitud. D’allà, crestejant un poc ja hem tornar per una senda cap al poble de Tales, passant per sota d’un castell que no sé quin nom té,

El dinar l’hem fet a l'hotel del Molí de Suera, el poble que està al costat de Tales, continuant la carretera.

Evidentment, durant el recorregut no han faltat les bromes matemàtiques sobre el nom del poble. Per cert, Milet, no estava per aquella comarca.

Fontes-Torralba del Pinar (Alt Millars)

La ruta que hem fet avui, ha estat prou senzilla, sense gaire desnivell. Hem anat del municipi de Fontes ( també conegut com Fonts d’Aiòder) al municipi de Torralba del Pinar, a la part septentrional de la serra d’Espadà, fent una ruta circular per tornar a dinar al poble de Fontes, on encara m’ha donat temps de fer una Estrella i  mullar el peus a l’aigua gelada del riuet que passa per allà.

El recorregut l’hem fet paral·lelament al riu “Chico” passant per unes gorges conegudes com la “poza negra”, i després per dins d’un barranc per arribar al poble de Torralba. La tornada ha esta majorment per pista per l’altre costat.

No entenc com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua recomana com a nom del poble “Fonts d’Aiòder”, una simple traducció a la nostra llengua del nom en castellà, quan ja hi ha un altre nom per al poble, Fontes. Potser algú més entès que jo puga explicar millor que jo quin nom li correspon al poble en la nostra llengua.

Nota: l’aigua del riu estava molt gelada per capbussar-se, amb els peus he tingut prou.

Aranyel-Pic Magraile (Alt Millars)

Avui hem fet una ruta un poc aventurera, pujant al pic Magraile des del mas i la font del mateix nom, per un camí totalment nou entre els cingles. En un moment hem hagut de grimpar un poc i els més joves ajudar a pujar al més vells. Però ha estat molt bé, ja que des de dalt es tenia una bona vista de la petita vall de riu Millars i del poble de Montanejos,  a més de la satisfacció de trobar nous camins. Com deia Serrat, “caminante no hay camino, se hace camino al andar”, he he. La baixada ha estat més ràpida per poder arribar a dinar al poble.  Jo no he pogut resistir la temptació degut a les altes temperatures que feia a migdia (per estar al mes de gener) i m’he posat dins del riu per refrescar els peus.

Cartoixa de Portaceli-Mirador de Mireia (Rebalsadors)

Per començar l’any una eixida curta per anar rebaixant el menjar i la beguda d’aquests dies ( la veritat és que poc, amb l’edat s’anem moderant amb el menjar).  He eixit de la Cartoixa de Portaceli ( he recordat la novel·la Purgatori, de Joan Francesc Mira), per anar pujant per la pista que puja a Rebalsadors i passa per la Font de Marge. En arribar a un refugi, ja he agafat senda per trobar el GR que ve des de Serra i passa per sota el Mirador i dalt de La Pobleta. Allà trobes la senda que puja al Mirador de Mireia ( o de la reina, o de Rebalsadors). Allà he esmorzat.
La baixada l’he fet per una senda que m’hauria de portar directament a la Cartoixa, però estava molt perduda o no he sabut trobar-la correctament, però he hagut d’anar espavilant-me al mig dels arbres per retrobar-la i arribar a la riera que passa per darrere la Cartoixa. Aquesta senda passa pel sud de La Pobleta, per una zona que es diu Carrasca de la Pobleta, però no la recomane, ja que està molt perduda i difícil de seguir.
En arribar allà, he fet algunes fotos de la Cartoixa des de l’entrada, ja que no es visitable. Quan he agafat el cotxe hi havia un cartoixa amb una gran barba, esporgant sarments de vinya amb un altre home.